Per Encetar-la

L’endemisme ens esperava, rodejat de myotragus-piranya, que tot s’ho mengen. L’endemisme fa pudor i no serveix per fer essència, ni desodorant. Ni xampú pel cap, déu ens alliberi. Ara bé, del taller-cristian en traguérem un conclusió curricular indiscutible i llampant: una infusió de llampúdol et deixa fadrí per sempre més i no es recomana, precisament, per a teràpies de salut buco-dental. Elemental, i si en beus tornes pardal. Ara bé, una pomadeta a base de principis solubles d’estepa joana sí que et pot deixar ben relaxat, com diuen els vademècums botànics, i adequadament preparat per enllestir una nita mala d’oblidar. Una nit de mopis i històries per a no dormir. Diguem, Joan, que tot el que has contat no és veritat. Que mai no ha passat. Que tu ho has inventat… Mai podré oblidar aquells preciosos ulls tendres i jovenívols, trempats de temor i plens de candor, enterbolits pel dubte i delerosos d’un no. Però la resposta fou afirmativa, que sí que és tot veritat, na Marta, el ciclista boig, els assassins, els morts a la banyera, la sang i na Dolly de na Paula, que l’ha mort el que t’esbutzarà i que avui no és divendres i tretze de punyetera mala sort. I és que servidor ja té alterat definitivament el seu equilibri emocional i les llàgrimes liofilitzades, siguin de qui siguin, no poden afegir cap matís al diagnòstic. He dit que sí, respon l’insensible. Snif. Bona nit. Fins demà, si et despertes. L’experiència et fa mentider. Només dic mentides quan jugo als daus, my dear.